L'acompanyament

El yoga que habitualment practiquem avui és com robar-li el Ferrari al papa sense saber conduir. Potser aconseguim arribar als pedals i posar primera, però desconeixem el poder real de tants cavalls.

Hem aconseguit rebre el llegat d'una tradició poderosa, però pel camí hem perdut la manera com se'ns fa nostra.

Antigament, l'aprenentatge i la pràctica s'acompanyaven. Avui, en una mena de metàfora dels temps que corren, caminem sols i visitem l'espai de yoga com a consumidors. Senyoreta, vinc al taller de reparacions, em cal apretar un parell de cargols que grinyolen. Al parquet, mirem de posar a punt la màquina, i això serviria si fóssim una màquina o si tinguéssim una màquina al nostre servei. Però no.

Som éssers vius que respiren com senten, que es mouen com pensen, que pateixen com es contrauen, que riuen com es deixen anar. I quan la pràctica es fa regular i profunda, tot allò que tapàvem amb contraccions diverses, aflora. I en això ens quedem sols. Què faig amb tot això que em confon, que m'obra portes, que em qüestiona, que m'emborratxa, que m'impulsa...?

Quan practico yoga aprenc a contactar holísticament amb mi. Faig més presents les percepcions a tots nivells (físic, emocional, mental) i, sovint, em perdo intentant comprendre què em passa, per què sento allò que sento, què faig amb tot això que és tan nou i tan vell (i tan bell) alhora.

Perquè a l'escola o a la plaça ningú m'ha parlat de com gestionar emocions, idees, sensacions... i ara em menjo un plat suculent i no sé com digerir-lo.

L'acompanyant no té la bareta màgica, ni coneix el destí últim dels mortals, però fa més anys que camina i coneix algunes trampes, com obrir algunes portes, quins bolets són tòxics i quines plantes curatives. L'acompanyant no és exactament un guia, és més aviat un gat vell que ha après quan saltar i quan aturar-se.

El malestar de nuestro tiempo (fragmento)

La confusión radica precisamente en ese <<uno mismo>>, o dicho de otra manera, en la pregunta por antonomasia: <<¿Quién soy yo?>>, ese interrogante que nos mete de cabeza en la vía del autoconocimiento y que es la pregunta recurrente en los diversos ciclos vitales, desde la adolescencia a la vejez. Es inevitable formulársela en momentos determinados, así de descanrada o en versiones más concretas y específicas, como qué hacer ante opciones existenciales contrapuestas, qué decidir en ámbitos comprometidos (pareja, trabajo…), qué opinar o cómo actuar ante sucesos distorionados por la prensa o la política, etc.

A la vez que es imposible no cuestionarse en dichos momentos y buscar dentro de sí la verdad anhelada, es también inevitable distraerse y mirar para otro lado, buscar atajos cómodos y evitar el vértigo acogiéndose a verdades oficiales, sancionadas por la moda, reconocidas y por lo tanto seguras.

Se resuelve así la crisis existencial en lugar de aprovechar su sentido transformador. Otras veces se abortan estas <benditas> aunque incómodas crisis, medicalizándolas, reduciéndolas a síndromes de angustia y estrés que se tratan con ansiolíticos única e interesadamente, o sea, al servicio de perpetuar la inconsciencia y el adormecimiento.

Paco Peñarrubia. El malestar de nuestro tiempo (fragmento).

mi misterio

Si supiera a dónde voy, mis pies serían losas.
Si supiera quién soy, moriría en duelo.
No me guía el saber, porque no da consuelo.
Me guía el misterio, sobre todas las cosas...



_rescatat del blog que comparteixo amb el Nacho: "de libélulas y granos de mostaza"

Hablando de sensibilidad...

Cada postura es nueva para mí. Cada postura significa toda postura irremediablemente diferente y particular aunque parezca la misma, porque el momento es otro, porque yo ya soy otra. Toda vez que asiento mi cuerpo (diría, pues, me asiento, aunque el diccionario no lo permita) hago la suave tarea de ubicarme sensorial, emocional y mentalmente en mi presente. Y, en ese fluido cambiante, la experiencia es exquisitamente única. Aprendo a ser como proceso. Me fijo, atiendo, hilo fino, y todo lo que creo (pienso) ser se desvanece. Mi yo fortaleza es ahora contacto pleno. Marea. O, mejor, oleaje. Siempre distinto.

¿Qué es el cuerpo?

La Iglesia dice: El cuerpo es una culpa.

La ciencia dice: El cuerpo es una máquina.

La publicidad dice: El cuerpo es un negocio.

El cuerpo dice: Yo soy una fiesta.

Las palabras andantes, Eduardo Galeano.

Sobre la meditació. Més enllà de la recerca de la màquina perfecta.

Avui la meditació ja no és vista, tant, com una pràctica esotèrica o sectària, i no pertany, només,  a l'àmbit de la religió oriental.

La pràctica meditativa, en totes les seves formes, ha sortit de l'armari. Més científics s'interessen pels seus efectes sobre el funcionament del cervell; més disciplines la incorporen com a tècnica; més professionals la recomanen; i més mitjans de comunicació en parlen.

La seva virtud principal, diuen sovint (i sobre la que hi ha més estudis científics), és la d'augmentar la capacitat de concentració. Sembla que comencem a adonar-nos que fer moltes coses a la vegada no és saludable. Que, en realitat, malgrat els mites, el cervell només pot atendre una sola cosa a la vegada i que, quan creiem poder-ne fer moltes, allò que estem fent realment és canviar el focus d'atenció amb gran rapidesa, com saltimbanquis virtusosos. I aquesta acceleració ens estressa.

Amb la pràctica meditativa, el ritme dels "salts atencionals" minva i la ment (tot el cos, de fet) funciona d'una forma més sostenible. Més efectivitat, més eficiència i menys residus (l'estrès). En una societat on es valora, per damunt de tot, la productivitat, l'eficiència és la gallina dels ous d'or. 


Però aquesta visió mecanicista ens deshumanitza. La concentració, és ben cert, ens allibera de la càrrega de l'estrès, i això és una gran  fita a la societat de les presses. Però, si volem sentir-nos plens, en pau, a més d'abaixar el ritme, ens cal sentir (corporalment, emocionalment). Sentir-nos a nosaltres i poder, així, sentir l'altre. La fredor de l'eficiència és insuficient i, fins i tot, contraproduent (personal i socialment).

De manera que, efectivament, la meditació ens focalitza i, no sent aquesta la seva única virtut, ben dirigida, també, ens sensibiltza, primera passa per al contacte ple amb les nostres necessitats físiques i emocionals que sempre, si són genuïnes, inclouran els altres.

Disponibilidad

La aparente contradicción de la que ya hablé cuando decía aquello de "aprehender soltando" (Seguir jugando: http://yogawuwei.blogspot.com/2011/05/seguir-jugando.html) es, para mí, algo literal.

En la tarea de encontrar el ajuste, de encontrar el flujo de la vida, de unirnos a él, lo de menos es intentarlo y lo de más es la actitud. Un estar disponible. Pero estar disponible no es solamente quererlo, o no es solamente no estar en otras cosas. Es una disponibilidad del organismo. El imán que atrae a otro imán lo logra no sólo porque su lado atrayente no está ocupado ya por otro imán, sino también, e imprescindiblemente, porque está cargado magnéticamente, porque es imán.

Hay que estar imantado, pues, para que llegue la gracia. Y a menudo andamos como imanes sin magnetismo e intentamos en vano que nos llegue el insight, la luz, el toque de gracia, el estado bendito, la paz, la revelación.

El imán no se ocupa de atraer, se ocupa de estar imantado. El resto llega solo.