Sobre la meditació. Més enllà de la recerca de la màquina perfecta.

Avui la meditació ja no és vista, tant, com una pràctica esotèrica o sectària, i no pertany, només,  a l'àmbit de la religió oriental.

La pràctica meditativa, en totes les seves formes, ha sortit de l'armari. Més científics s'interessen pels seus efectes sobre el funcionament del cervell; més disciplines la incorporen com a tècnica; més professionals la recomanen; i més mitjans de comunicació en parlen.

La seva virtud principal, diuen sovint (i sobre la que hi ha més estudis científics), és la d'augmentar la capacitat de concentració. Sembla que comencem a adonar-nos que fer moltes coses a la vegada no és saludable. Que, en realitat, malgrat els mites, el cervell només pot atendre una sola cosa a la vegada i que, quan creiem poder-ne fer moltes, allò que estem fent realment és canviar el focus d'atenció amb gran rapidesa, com saltimbanquis virtusosos. I aquesta acceleració ens estressa.

Amb la pràctica meditativa, el ritme dels "salts atencionals" minva i la ment (tot el cos, de fet) funciona d'una forma més sostenible. Més efectivitat, més eficiència i menys residus (l'estrès). En una societat on es valora, per damunt de tot, la productivitat, l'eficiència és la gallina dels ous d'or. 


Però aquesta visió mecanicista ens deshumanitza. La concentració, és ben cert, ens allibera de la càrrega de l'estrès, i això és una gran  fita a la societat de les presses. Però, si volem sentir-nos plens, en pau, a més d'abaixar el ritme, ens cal sentir (corporalment, emocionalment). Sentir-nos a nosaltres i poder, així, sentir l'altre. La fredor de l'eficiència és insuficient i, fins i tot, contraproduent (personal i socialment).

De manera que, efectivament, la meditació ens focalitza i, no sent aquesta la seva única virtut, ben dirigida, també, ens sensibiltza, primera passa per al contacte ple amb les nostres necessitats físiques i emocionals que sempre, si són genuïnes, inclouran els altres.