Alguns de nosaltres haurem sentit i llegit un munt de vegades que la paraula yoga significa unió. Però, unió amb què? amb qui?
Per altra banda, sé que la ferida fonamental es dóna al part, quan em separen del medi que conec i que m'ha cobert totes les necessitats existencials que fins llavors he tingut. Em separen de la mare, de l'amor, del "passi el que passi, tindràs un bressol". I aquella separació primordial m'ha seguit tota la vida.
Aportant un gram reduccionista més a aquest món, es podria dir que la vida és la història d'un seguit de separacions. Res és per sempre. Tot canvia, ens diuen els savis... i els resignats.
El yoga és, per mi, un retrobament amb tots els fils trencats de la meva vida. Allà on hi havia llunyania, aquí hi trobo intimitat. On hi havia incomprensió, topo amb la pau d'on no hi ha preguntes. Si hi havia desarrelament, arrelo al terra amb tot el cos.
El cos, vet-ho aquí. Amb ell m'obro a sentir de nou. Em vaig construir escarvant fosses i elevant muralles que em van donar protecció i, de retruc, em van insensibilitzar. A cada gest llenço aball una pedra i alço un pont per notar de nou que la mateixa vida que ara fa brotar les branques que semblaven ermes, m'atravessa i s'expressa a través meu.
